El nucli essencial de l’experiència carismàtica de la mare Janer, o dit d’una altra manera, el do, el regal que rep del Senyor és fer vida allò que tants cops havia escoltat, llegit, meditat i pregat de la regla de vida de Cervera: estimant, consolant, curant i rentant aquell pobre concret, aquell malalt... va estimar, va consolar, va curar i va rentar el mateix Jesucrist.

 

I aquesta experiència espiritual es veu encara enriquida: com cura, com consola el que pateix, doncs tal com ho va fer el mateix Jesús quan s’acostava al leprós, a la vídua, als petits. I no es tracta de fer una imitació mimètica del que va fer Jesús, sinó de fer-ho, com diu tan meravellosament Pau, a la carta als Filipencs, tenint els seus mateixos sentiments:

 

“Tingueu els mateixos sentiments i el mateix amor els uns pels altres, unànimes i ben avinguts. No feu res per rivalitat ni per arrogància; amb tota humilitat, considereu els altres superiors a vosaltres mateixos. Que no miri cadascú per ell, sinó que procuri sobretot pels altres. Tingueu els mateixos sentiments que tingué Jesucrist.” (Flp 2, 2-4)

 

Naturalment, que aquesta experiència espiritual passa per la personalitat concreta d’Anna Maria Janer: una dona d’empenta, valenta, amb una fortalesa i una fermesa, gairebé podríem dir a prova de bombes. Una dona que aprèn de la vida llegida en clau evangèlica a esperar contra tota esperança, sostinguda per la descoberta fonamental de la seva vida en els diferents moments que ha de viure: malalts de còlera, ferits de guerra, exili, Casa de Misericòrdia, fundació de l’Institut, fundacions d’escoles, cases de caritat i hospitals, revolució de 1868, proclamació de la I República, oblit dintre del mateix Institut. En aquests “más difícil todavía”, hi ha una constant: Crist estimat i reconegut en el germà.

 

Anna Maria Janer dedica, doncs, tota la seva vida a tenir cura de les persones marginades del seu temps: els malalts pobres i incurables, els empestats, els infants orfes, els ancians sols. La caritat, l’amor a Déu i al proïsme, és el que mou a aquesta dona a actuar, a sortir de si mateixa per a atendre la necessitat concreta de l’altre. Jesucrist, estimat, consolat i acaronat en cada malalt, en cada infant, en cada germana de comunitat, en cada persona necessitada, és l’ideal suprem de la seva vida i la raó de la seva donació incondicional al germà.